Les mil i una nits

El partit d'ahir a la nit certifica la capacitat del futbol de fer possibles les utopies

Per Sergi Pàmies Barcelona 28.05.2009 La Vanguardia (en castellà VO)

Imaginem que acabem d'aterrar en el món del futbol, desproveïts de prejudicis i d'idees preconcebudes, i que el geni de la làmpada de Aladino ens pregunta de què club ens agradaria ser i quina situació futbolística meravellosa ens agradaria viure.

Jo demanaria un club més que centenari, que porti el nom de la meva ciutat, que pertany als seus socis i no a un equilibri accionarial inestable i sospitós i que, a més, tingui tants socis i seguidors que no es puguin comptar i una capacitat transversal i globalitzada per suscitar militància, aprecios, devocions, fidelitats i simpaties.

En l'aspecte esportiu, demanaria un equip que combini un nucli de jugadors del planter amb estrelles de tot el món i que practiqui un model de futbol atrevit, valent, basat en la iniciativa en l'atac, la recerca obsessiva de la pilota, el joc net i les inquietuds plàstiques pròpies d'un país que sap compensar les seves mancances d'èpica amb espectaculars vessaments d'estètica.

Posats a filar encara més prim, també demanaria que tingui un entrenador jove, políglota, elegant, apassionat, amb una intel ligència natural que anés més enllà del futbol - tot l'assumpte de Keita jugant de lateral va ser, en el fons, una astuta estratègia per motivar a un extraordinari Sylvinho-, prou desconfiat per a no creure el culte a la personalitat que pugui suscitar, militant de la humilitat ben entesa, del compromís i l'orgull institucional sense escarafalls ni complexos.

Per fer-ho més difícil encara-i complicar les coses al totpoderós geni de la làmpada-, demanaria que aquest mateix entrenador sigui un dels millors jugadors de la història d'aquest hipotètic club i que hagi guanyat els títols més meritoris i reconeguts. Però com que això no em semblaria suficient, afegiria que, si és possible, l'entrenador sigui debutant a Primera Divisió i que, en la seva temporada d'estrena, i desmentint les gairebé unànimes dubtes del sector, guanyi la Lliga, la Copa i la Lliga de Champions.

Com que el geni és igual de generós que els bancs abans que arribés la maleïda crisi, inclouria en aquest utòpic catàleg de impossibles que l'equip guanyi jugant al menys vint partits memorables i que, com a guinda, protagonitzi una estrepitosa golejada al Bernabeu, el camp del màxim rival i antagonista.

Portat per l'entusiasme, també exigiria que la final de la Champions es guanyi amb lesionats rellevants i una defensa experimental, en una ciutat caòtica, suat però fascinant, amb força pedigrí per compensar els aciagos records classicistes d'Atenes i contra, posem, el millor (fins ahir, dit sigui de passada) equip del món: el Manchester United de Ferguson, una institució respectable del futbol mundial. També demanaria que aquest partit inoblidable fora merescudament un dels més vistos i seguits i que marquessin Samuel Eto'o - el mateix que va marcar a París i que, en compliment estricte del seu contracte, sempre li ha donat el Barça el que mai havia tingut : una ambició competitiva sense límits-i Leo Messi, volant com si la seva precontracte signat en un tovalló fos un estel que li impulsés a protagonitzar un dels grans rematades de cap de la història del club.

I llavors celebraria que el futbol tingui aquesta capacitat de fer creure en les mil i una nits, d'aconseguir que una cosa tan impossible com que el més utòpic dels somnis (gràcies, Aladino) es faci realitat gràcies al treball, la concentració i el talent de molts barcelonistes: futbolistes, tècnics, directius, socis, aficionats ...

Ahir, en un estadi calorós en tots els sentits, aquest equip increïble tornar a robarnos el cor. Pel que fa a mi, no cal que ens ho tornin. El meu se'l regal-ho.